Segurament, un dels primers passos per tal d'aconseguir un contacte genuí amb allò que ens passa és començar a adonar-nos dels paranys amb els que caiem constantment amb el nostre llenguatge.
Quan parlem en segonaa persona, per exemple, fent referència a alguna cosa que té a veure amb nosaltres..."Amb la parella no acabo d'estar massa fi....t'impliques, t'impliques i al final surts escaldat". L'intent de convertir aquesta frase en primera persona pot ser revel.lador; Com si agaféssim la direcció de la nostra vida i ens en féssim responsables en comptes de parlar com si es tractés de la vida d'un altre.
O quan parlem en primera persona del plural..."Com estàs? Bé, com tothom" I amb aquest "com tothom" dilueixo allò que m'està passant a mi dins el mar de generalitat i convencionalitat.; Allò que em passa a mi perd importància com a cosa diferent i es converteix en una mena de producte en cadena, allò que hauria de passar-li "a tothom".
Un altre exemple el podem trobar en l'ús del però en lloc del i..."Estic content però una mica anyorat". Heu provat mai de canviar aquest però per un i? "Estic content i una mica anyorat" En el primer cas hi ha dos sentiments que no es miren perquè els col.loquem en baüls diferents....És com si l'un i l'altra ens féssin anar a kilòmetres de distància. Com si creessim parcel.les fredes a dins nostre. En el segon cas, aquesta simple lletra "i" sembla que ens dóna la opció de obtenir un baül molt més gran on poder-hi posar sentiments (aparentment distants) un al costat de l'altra i adonar-nos, com per art de màgia, que tot el que es toca, crea vida. Sabeu com comença la vida?
No hay comentarios:
Publicar un comentario