La primera mirada

 

N'hauríem tingut prou si, de petits, la nostra mare (i  nostre pare) s'haguessin acostat al llitet on dormíem i durant uns instants al dia, s'haguessin estirat i  ens haguessin mirat.Ja està, només això. Una simple mirada, sense judicis, sense expectatives, sense manipulacions, sense invasions...Una mirada amb respecte, suau i tendra. Una mirada que ens hagués resseguit els contorns del nostre rostre, del nostre cos; Una mirada que ens hagues pogut escoltar la respiració i els nostres petits moviments. Una mirada  que talment com una brotxa de pintor, ens hagues donat color, fonaments sòlids...el dret a la existència. Una existència ferma i abundant que no hauria necessitat la posterior mirada dels altres persones per ser. Ni la posterior protecció per la por a perdre la pròpia forma.