ANTONIO VEGA - TUVE QUE CORRER

Paraules...

Buscant paraules que em respectin, que em deixin lliure. Paraules que no m'encaxonin la visió ni amaguin la contradicció. Paraules toves, suaus, molles...Paraules sàvies...Paraules silencioses...

EL CAMÍ DE LES PERLES

Qui sempres somriu és com un fantasma...i qui sempre està trist, és un pou de porqueria. Vaig escoltar aquesta frase no fa massa i vaig pensar que hi havia molta veritat en ella.  Per a mi, un dels símptomes de la salut emocional és disposar d'una gran varietat de sentiments i ser capaç de passar de l'un a l'altra segons el que ens demana el cos. Si em sento trist però no sóc capaç d'expressar-ho (o ni tan sols sentir-ho) tindré un problema tan gran com si sempre estic engabiat en  la meva tristesa i no sóc capaç de valorar i expressar tota l'alegria que hi ha al meu voltant; Seré talment com un robot atrapat en la meva armadura...Les meves respostes seran les mateixes en les situacions més diverses.

L'arc de st Martí és una perla de la natura, Talment apareix com per art de màgia. I, curiosament, per tal de que apareixi son necessaris dos factors: la combinació del sol i la pluja. Una gran veritat aquesta que ens mostra un fet que també passa en el nostre procés emocional; Hi ha certes perles del nostre interior que només sortiran després d'haver d'haver estat capaços de transitar i combinar dos sentiments tan aparentment oposats com poden ser la tristesa i el plor (pluja), d'una banda, i l'alegria més profunda i sincera (sol), per l'altra. Només amb sol o només amb pluja, mai hauria sortit l'arc de Sant Martí...

Sempre m'han agradat les arrugues a la cara...És com que siguin el posit de moltes vivències internes d'anys i anys. La carta de presentació que assegura que una persona ha modulat la cara per riure (quan vol riure), plorar (quan en té necessitat), espantar-se (quan té por)...


 

I tu, en la teva vida... On poses l'accent?

Els paranys del llenguatge

 Segurament, un dels primers passos per tal d'aconseguir un contacte genuí amb allò que ens passa és començar a adonar-nos dels paranys amb els que caiem constantment amb el nostre llenguatge.

Quan parlem en segonaa persona, per exemple, fent referència a alguna cosa que té a veure amb nosaltres..."Amb la parella no acabo d'estar massa fi....t'impliques, t'impliques i al final surts escaldat". L'intent de convertir aquesta frase en primera persona pot ser revel.lador; Com si agaféssim la direcció de la nostra vida i ens en féssim responsables en comptes de parlar com si es tractés de la vida d'un altre.

O quan parlem en primera persona del plural..."Com estàs? Bé, com tothom" I amb aquest "com tothom" dilueixo allò que m'està passant a mi dins el mar de generalitat i convencionalitat.; Allò que em passa a mi perd importància com a cosa diferent i es converteix en una mena de producte en cadena, allò que hauria de passar-li "a tothom".

Un altre exemple el podem trobar en l'ús del però en lloc del i..."Estic content però una mica anyorat". Heu provat mai de canviar aquest però per un i? "Estic content i una mica anyorat" En el primer cas hi ha dos sentiments que no es miren perquè els col.loquem en baüls diferents....És com si l'un i l'altra ens féssin anar a kilòmetres de distància. Com si creessim parcel.les fredes a dins nostre. En el segon cas, aquesta simple lletra "i" sembla que ens dóna la opció de obtenir un baül molt més gran on poder-hi posar sentiments (aparentment distants) un al costat de l'altra i adonar-nos, com per art de màgia, que tot el que es toca, crea vida. Sabeu com comença la vida? 

La primera mirada

 

N'hauríem tingut prou si, de petits, la nostra mare (i  nostre pare) s'haguessin acostat al llitet on dormíem i durant uns instants al dia, s'haguessin estirat i  ens haguessin mirat.Ja està, només això. Una simple mirada, sense judicis, sense expectatives, sense manipulacions, sense invasions...Una mirada amb respecte, suau i tendra. Una mirada que ens hagués resseguit els contorns del nostre rostre, del nostre cos; Una mirada que ens hagues pogut escoltar la respiració i els nostres petits moviments. Una mirada  que talment com una brotxa de pintor, ens hagues donat color, fonaments sòlids...el dret a la existència. Una existència ferma i abundant que no hauria necessitat la posterior mirada dels altres persones per ser. Ni la posterior protecció per la por a perdre la pròpia forma.

 

La por a la tristesa...

 

I així vivim; Com taponats. Sense deixar treure una part de la nostra realitat que ens pertany i ens ajuda a créixer.