Viure en diferit

Ahir hi va haver partit del barça.  I quin partit. Noranta minuts de tensió, de patiment continu; De sentir primer que la remontada era possible, després de sentir gel amb el gol dels visitants i finalment...Bé, finalment l'explosió d'emocions que és aconseguir l'inesperat, l'impossible...

Aquests dies tornaran a passar el partit per la televisió, segur. Un bon moment per a recrear-se amb la gran victòria que dóna la tranquil·litat de saber el resultat d'avançat.

I pensava que aquesta segona manera de mirar els partits és una molt bona metàfora de com vivim la vida moltes (massa) vegades.

Rebaixar la intensitat (la inseguretat i el neguit) de la vida  a costa de renunciar a viure el que la vida et proposa viure  (una emoció que fa mal, un trencament de parella, un canvi de feina...) i cercar una tranquil·litat en pro de mirar cap a un altre cantó per tal de no escoltar els reptes que la vida ens proposa; Una tranquil·litat que és falsa  perquè té més a veure amb l'anestèsia que amb una pau conscient.

Renunciar a escoltar el que un necessita en cada moment (i la desagradable situació d’incertesa  o incomoditat que això comporta) és talment com mirar un partit de futbol que ja saps com acabarà: és un viure la vida sense viure-la.

La prova que així ho estem fent és certa pèrdua d’energia vital, certa pèrdua de vivesa, certa mirada perduda. La prova és certa resignació i la prova son certes frases: "la vida és així", "És el que toca" o "qui dia passa any empeny". La prova és la sensació que un no viu una vida sinó que interpreta el paper que sent que ha de seguir. El regal (petit) és evitar el buit, el dubte i les contradiccions; La penyora, la renúncia a viure. La mort en vida.