Viure en diferit

Ahir hi va haver partit del barça.  I quin partit. Noranta minuts de tensió, de patiment continu; De sentir primer que la remontada era possible, després de sentir gel amb el gol dels visitants i finalment...Bé, finalment l'explosió d'emocions que és aconseguir l'inesperat, l'impossible...

Aquests dies tornaran a passar el partit per la televisió, segur. Un bon moment per a recrear-se amb la gran victòria que dóna la tranquil·litat de saber el resultat d'avançat.

I pensava que aquesta segona manera de mirar els partits és una molt bona metàfora de com vivim la vida moltes (massa) vegades.

Rebaixar la intensitat (la inseguretat i el neguit) de la vida  a costa de renunciar a viure el que la vida et proposa viure  (una emoció que fa mal, un trencament de parella, un canvi de feina...) i cercar una tranquil·litat en pro de mirar cap a un altre cantó per tal de no escoltar els reptes que la vida ens proposa; Una tranquil·litat que és falsa  perquè té més a veure amb l'anestèsia que amb una pau conscient.

Renunciar a escoltar el que un necessita en cada moment (i la desagradable situació d’incertesa  o incomoditat que això comporta) és talment com mirar un partit de futbol que ja saps com acabarà: és un viure la vida sense viure-la.

La prova que així ho estem fent és certa pèrdua d’energia vital, certa pèrdua de vivesa, certa mirada perduda. La prova és certa resignació i la prova son certes frases: "la vida és així", "És el que toca" o "qui dia passa any empeny". La prova és la sensació que un no viu una vida sinó que interpreta el paper que sent que ha de seguir. El regal (petit) és evitar el buit, el dubte i les contradiccions; La penyora, la renúncia a viure. La mort en vida.

Coneixa't a tu mateix

Era conegut en el temps de la Grècia clàssica, l'oracle de Delfos. Un santuari consagrat al Déu Apol·lo i en el qual, una sacerdotessa  proclamava oracles i profecies a tot aquell que l'anés a veure. Rebia a gent d'arreu del món. Era un espai molt respectat, que va ser considerat el centre del món per a moltes generacions. Diuen que en el vestíbul del temple hi havia inscrita la frase: "Coneixa't a tu mateix".

Coneixa’t a tu mateix? Què vol dir? Per a mi aquesta frase, any darrera any, agafa més importància i configura el que per a mi és el gran repte: respondre a la pregunta ¿Qui sóc jo? Una pregunta profunda, molt profunda. I que com totes les grans preguntes, esdevé molt incòmode, desmuntant molt dels fonaments de la nostra societat actual.

Qui sóc jo? Més enllà de les robes que m’he anar posant al llarg del camí, dels deures que m’he imposat, més enllà d’aquell que crec que he de ser...Del que els altres esperen de mi. Qui sóc jo realment?

Com puc viure la meva vida si no vaig aprenent a contestar poc a poc aquesta pregunta? Quines són les meves particularitats? Les meves passions? I les meves virtuts? De quin peu coixejo? Quins son, per tant, els meus reptes?

Vivim normalment d’esquenes a nosaltres mateixos intentant encaixar en un motlle, en un estil de vida, que moltes vegades ens repela doncs no és el nostre. Quina és la feina que vull? Està molt allunyada de la que tinc ara? I si escolto com sóc, quina és la meva forma ideal d’estar en parella? I emocionalment? Em respecto certs aspectes del meu tarannà als que em són impossibles de renunciar si no vull ser un altra? Quanta energia inverteixo en contenir-me?

"Coneixa’t a tu mateix". I la frase va obrint noves possibilitats que tenen a veure més amb el “crear” la vida que vull que no pas en “encaixar” a la vida que m’he cregut que he de seguir.  El gran repte? Sostenir la gran por  i la soledat que és atrevir-se a ser un mateix.  Atrevir-se a mirar-se un mateix sense apartar la mirada davant de cap aspecte de nosaltres. L'altra camí ja l'hem fet durant molt temps: creure que  no és bo ser qui sóc.