L'origen d'un dels
mals més importants de la nostra infelicitat és explicat a l'Antic Testament,
en el mite d'Adam i Eva; Déu, després de crear el món i fer un home i una dona,
els deixa en aquest paradís amb una única condició: que no mengin dels fruits de
l'arbre del coneixament del bé i del mal. Tanmateix no en fan cas; Acaben
menjant la poma prohibida i són expulsats del paradís. Aquesta és una de les
herències que ens donen els nostres primers avantpassats.
Crec que és un mite
aquest que explica molt bé un procés intern que portem a terme en un moment de
la nostra vida i que,en conseqüència, ens impedeix viure en aquest paradís.
Des de petits
aprenem a reprimir certes parts de nosaltres mateixos quan veiem que, al
mostrar-les, no son ben rebudes pel papa, la mama o persones de referència del
nostre entorn. Som tan vulnerables de nens que aprenem a jutjar com a dolent
allò que no agrada als altres i a jutjar com a bo allò que ens fa sentir-nos
acceptats i estimats. És així com, sense que ens en donem compte, es va creant
el nostre caràcter i la imatge que tenim de nosaltres mateixos (auto concepte)
i la nostra visió sobre la vida i sobre allò que és “bo” i “dolent”. I de la
mateixa manera, anem reprimint totes aquells aspectes de nosaltres mateixos que
jutgem com a dolents (la ombra). És en aquest moment que mengem de la poma
prohibida que ens expulsa del paradís.
Hi ha un moment
a la vida, però, que sentim que aquest judici ens limita. Sentim que
tenim les mateixes (poques) eines per respondre als fets més
diversos de la vida i que això ens fa perdre tota una part de la realitat i la
vida. I si estem de sort i de valentia, arribarà un moment també que prendrem
consciència en el fet que això és quelcom que podem canviar.
I si passa
això, talment com una llanterna, podrem posar llum a altres aspectes de
nosaltres mateixos que en un moment donat hem amagat; Ens adonarem que allò que
creiem sobre nosaltres mateixos pot fer caure barreres i etiquetes i créixer
exponencialment fins a fer-nos més
lliures i creatius. No hi ha res que sigui "bo" o "dolent"
en si mateix. Si no ho jutgem podrem donar-li l'espai en nosaltres mateixos i utilitzar-ho
quan ho necessitem. És així com podrem obrir les comportes a sentiments
prohibits com la ira, la tristesa, la vulnerabilitat, la sexualitat...No hi ha
cap emoció dolenta si se li dóna l’espai que demana. Els tsunamis i explosions
internes tenen a veure amb emocions que hem estat negant durant anys.
I al fer això serem
molt més capaços d’escoltar i acompanyar als altres sense judicis doncs allò
que jutgem en nosaltres és el mateix que jutgem en els altres i en la vida.
Com és que veus la brossa a l’ull del teu
germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?” Lc 6,41-42
.jpg)
