josepmariacasassas@gmail.com

Telf: 629527779


Teràpia Gestalt a Osona. Consulta a VIC

domingo, 22 de diciembre de 2013

L'origen del mal

L'origen d'un dels mals més importants de la nostra infelicitat és explicat a l'Antic Testament, en el mite d'Adam i Eva; Déu, després de crear el món i fer un home i una dona, els deixa en aquest paradís amb una única condició: que no mengin dels fruits de l'arbre del coneixament del bé i del mal. Tanmateix no en fan cas; Acaben menjant la poma prohibida i són expulsats del paradís. Aquesta és una de les herències que ens donen els nostres primers avantpassats.



Crec que és un mite aquest que explica molt bé un procés intern que portem a terme en un moment de la nostra vida i que,en conseqüència, ens impedeix viure en aquest paradís.
 Des de petits aprenem a reprimir certes parts de nosaltres mateixos quan veiem que, al mostrar-les, no son ben rebudes pel papa, la mama o persones de referència del nostre entorn. Som tan vulnerables de nens que aprenem a jutjar com a dolent allò que no agrada als altres i a jutjar com a bo allò que ens fa sentir-nos acceptats i estimats. És així com, sense que ens en donem compte, es va creant el nostre caràcter i la imatge que tenim de nosaltres mateixos (auto concepte) i la nostra visió sobre la vida i sobre allò que és “bo” i “dolent”. I de la mateixa manera, anem reprimint totes aquells aspectes de nosaltres mateixos que jutgem com a dolents (la ombra). És en aquest moment que mengem de la poma prohibida que ens expulsa del paradís.
 Hi ha un moment a la vida, però, que sentim que aquest judici ens limita. Sentim que  tenim  les mateixes (poques) eines per respondre als fets més diversos de la vida i que això ens fa perdre tota una part de la realitat i la vida. I si estem de sort i de valentia, arribarà un moment també que prendrem consciència en el fet que això és quelcom que  podem canviar.
 I si passa això, talment com una llanterna, podrem posar llum a altres aspectes de nosaltres mateixos que en un moment donat hem amagat; Ens adonarem que allò que creiem sobre nosaltres mateixos pot fer caure barreres i etiquetes i créixer exponencialment fins a  fer-nos més lliures i creatius. No hi ha res que sigui "bo" o "dolent" en si mateix. Si no ho jutgem podrem donar-li l'espai en nosaltres mateixos i utilitzar-ho quan ho necessitem. És així com podrem obrir les comportes a sentiments prohibits com la ira, la tristesa, la vulnerabilitat, la sexualitat...No hi ha cap emoció dolenta si se li dóna l’espai que demana. Els tsunamis i explosions internes tenen a veure amb emocions que hem estat negant durant anys.

I al fer això serem molt més capaços d’escoltar i acompanyar als altres sense judicis doncs allò que jutgem en nosaltres és el mateix que jutgem en els altres i en la vida.


Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?” Lc 6,41-42

lunes, 9 de diciembre de 2013

El grau de l'experiència

Sàvies paraules les del poeta Kavafis. M'ajuda molt rellegir de tant en tant aquest text . Sobretot quan se'm presenta la por a viure, a respirar el moment ...Quan m'entra la fal·lera, la pressa a créixer...La temptació de saltar-me passos i  no deixar-me ni tocar per la vida.




Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg, 
ple d'aventures, ple de coneixences. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
l'aïrat Posidó, no te n'
esfereeixis: 
són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se't manté alt, si una 
emoció escollida 
et toca l'esperit i el cos alhora. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
el feroç Posidó, mai no serà que els topis 
si no els portes amb tu dins la teva ànima, 
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg. 
Que siguin moltes les matinades d'estiu 
que, amb quina delectança, amb quina joia! 
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; 
que et puguis aturar en mercats fenicis 
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, 
corals i nacres, mabres i banussos 
i delicats perfums de tota mena: 
tanta abundor com puguis de perfums delicats; 
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, 
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. 
Has d'arribar-hi, és el teu destí. 
Però no forcis gens la travessia. 
És preferible que duri molts anys 
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, 
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, 
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge. 
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. 
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. 
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, 
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Kavafis


viernes, 18 de octubre de 2013

Taller: Un apropament a la teràpia Gestalt

El taller està obert a noves incorporacions fins a la pròxima sessió...

El taller:
Pretenc obrir un espai setmanal on puguis parar de la rutina diària i començar a aprendre a ser conscient de moltes de les coses que t’estan passant sense que te’n adonis: el que el teu cos està sentint en cada moment; els pensaments que tens incorporats desde fa anys i que no t’ajuden a ser feliç i totes aquelles parts genuines de tu mateix que tens reprimides.
Serà un espai on et puguis  expressar, i a partir d’aquí, agafar l’impuls per tal d’aconseguir una millor qualitat de vida i et puguis responsabilitzar dels teus desitjos, emocions i decisions. La relació amb les altres persones del grup t’ajudarà en aquest procés d’obertura i autoconeixement. S’utilitzaran tècniques de la psicologia Gestalt, recursos teatrals, visualitzacions i música.

A qui va dirigit:
A totes aquelles persones que estiguin obertes en el procés de l’autoconeixement i/o siguin conscients de que hi ha alguna cosa a la seva vida amb el que no estan a gust i la vulguin treballar.

Imparteix: Josep Maria Casassas Colomer.

Dates: Són 10 sessions, tots els dimecres del 9 d'octubre al 11 de desembre:

Preu: 150 €

Més informació i reserves:missatges@missatges.org
Telèfons 610.402.983 - Marta  *  629.527.779 Josep Maria Casassas  





viernes, 30 de agosto de 2013

Viure automàticament

El 95% del que sóm quan fem 40 anys és una sèrie de programes inconscients que s'han tornat automàtics, com per exemple, conduir un cotxe, rentar-nos les dents, reaccionar de forma exagerada quan estem estressats, preocupar-nos pel futur, jutjar als amics, queixar-nos de la nostra vida, culpar als nostres pares, no creure en nosaltres mateixos i segir insistint en la nostra infelicitat crònica
                                                                                                                                      JOE DISPENZA


martes, 27 de agosto de 2013

El síndrome de la paperera


Hi ha qui va pel món recollint tota la merda. La dels altres es clar. Aquests, son anomenats eufemísticament per la societat com a "bones persones". Tanmateix no és bona persona qui no estima als altres com a ell mateix. I aquestes persones fa temps que s'han oblidat d'elles mateixes. Se'ls coneix de lluny (generalment) pel seu somriure que diu "estic disponible". Estan amb parelles que ja no volen estar (com deia aquell: "5 mil milions de persones al món i tu estàs amb la que ja no t'agrada") per "pena"; fan feines que ja no volen fer per "no fer cap putada al cap"; cada dia de la setmana queden amb una persona o altra que els hi buida tot la merda de la seva vida sense preguntar-los-hi com estan ells....I ells allà, fidels, omplint-se de llaunes, papers i porqueria que fa pudor.

Fins que un dia, de tanta pudor com fa l'habitació, obren la finestra i, com per art de màgia, a través de la visió d'una casa, un arbre o un ocell que passa, s'adonen que ells també son capaços de meravellar-se i sentir coses. Primerament noten una gran alegria i després una profunda tristesa de tants anys d'oblit d'ells mateixos. Poc a poc van despertant i descobrint les sensacions del seu cos: s'adonen que hi ha coses que els hi agrada i coses que no. Fins que un dia la tristesa (i la ràbia que ve després) els comença a moure el braç i la llengua per dir el seu primer NO. Ara no. Ara em toca començar per a mi. I poc a poc comencen a fer les coses que els vénen de gust i aprenen a dir no a tot allò que senten que no és sa per a elles. I la seva mirada, acostumada durant anys a començar a través dels altres, poc a poc, aprèn a fixar-se primer en el que hi ha a dins i després, molt més centrada, a sortir a fora.

sábado, 24 de agosto de 2013

Escoltant a Nietzsche...

"No us suporteu ni us estimeu prou: per això voleu seduir el vostre proïsme i fer que us estimi i us cobreixi d'or amb el seu error.
 Jo voldria que no suportéssiu cap mena de proïsme ni cap dels seus veïns; així crearíeu a partir de vosaltres mateixos el vostre amic i el seu cor exuberant"

                                                                                          Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche



sábado, 17 de agosto de 2013

La ferida


La ferida hi continuarà sent. Però pots confiar que es tanqui. I amb la seva cicatriu, recuperar també  la mirada neta i oberta del nen que jugava a  casa  teva quan éres petit. 

Ja no serà necessari que et tanquis amb pany i clau mai més; Seràs capaç de dir no sense haver de tancar tot el teu cos al fer-ho; Per la resta, aniràs amb un si confiat. Com si mai res de dolent hagués passat.


"Com em vull morir?  Amb la pell dura i el cor ben tendre". Melloni

viernes, 16 de agosto de 2013

FINS QUAN CONTINUARÀS GUARDANT-LOS?


...I mentrestant la vida va passant a fora i amb ella, les teves ganes d'obrir-te al món es mantenen tancades.
O no?
Ja sé...Incontables castells de sorra construits durant anys per tal de no fer-ho.
Saps que son de sorra?

jueves, 8 de agosto de 2013

Deixar-se caure


Poc a poc, desmuntar la falsa i esgotadora història de que "he de poder amb tot". Atrevir-me, lentament, a deixar-me veure vulnerable i fer un breu crit d'ajut. "Ja no puc més". Massa temps intentant demostrar, intentant agradar, mostrant-me sense fisures i impenetrable. Allargar un braç tremolós cap a algú i afluixar els gestos de la cara. Confiar que la vida (al contrari del que t'han ensenyat des de petit) et pot sostenir. I que no has de fer res per tenir el dret de viure. I poc a poc, deixar-te caure als braços d'algú...

lunes, 29 de julio de 2013

La soledad no se cura con la compañia humana. La soledad se cura con el contacto con la realidad

"Piense en su soledad.¿Desaparecería  por la compañia humana? Ésta sólo servirá de distracción. Adentro hay un vacío ¿no es así? Y cuando el vacío sale a la superfície, ¿qué hace usted? Huye, enciende el televisor, enciende la radio, lee un libro, busca compañia humana, busca entretenimiento, busca distracción. Todo el mundo hace eso. Actualmente esto es un gran negocio, una industria organizada para distraernos."

A. T.M

lunes, 22 de julio de 2013

"Rentar la roba bruta a casa"...

Gran frase feta catalana aquesta...Com parla de nosaltres... ¿Tu també ets dels que creus que la roba bruta s'ha de rentar a casa? Tu també ets dels que no et permets  mai ventilar una samarreta suada perquè algú la pugui veure i així, et pugui conèixer millor (ja no parlo d'uns calçotets cagats)? Quin cansament doncs...I així anem pel món...Com aillades, rígides (però precioses i immaculades, això si ) estatuetes de porcellana.


sábado, 6 de julio de 2013

Elogi de la tristesa

Si pogués parlar, la tristesa, possiblement alçaria els braços reclamant atenció i es mostraria incompresa. Potser diria que la majoria de la gent no la vol veure i tanca els ulls pensant en una altra cosa, com si per art de màgia pogués desaparèixer. "I no puc desaparèixer" tal vegada diria ella. "Doncs hi sóc com hi és el vent i l'aigua. No em tinguis por, no hi ha res a témer. Obra'm la porta i et netejaré la casa...I quan hagi acabat simplement marxaré i et deixaré amb espai per altres coses.

Veuràs que el carrer està a bessar de gent que porta el meu nom, però no els facis cas, jo no estic en ells; Fixa't que no s'obren a mi sinó que tan sols m'utilitzen per aferrar-se al seu passat o per manipular als altres amb l'aigua de les seves llàgrimes . Si vols reconèixer algu que ha estat amb mi fixa't amb la lleugeresa de la seva mirada."
I potser faria referència al fet que cap sentiment no és dolent en si mateix ja que, si l'hi deixes espai, si no el carregues a la motxilla de la teva vida, desapareix lentament, convertint-se en una altra cosa.

lunes, 1 de julio de 2013

El mirall


Agafa un mirall i simplement mira't en ell. Què tal? ¿Pots aguantar més d'uns segons fent un acte aparentment tan fàcil com aquest sense pensar en res més que en la imatge que tens al davant?
Què hi veus? T'agrada? Respira-ho sense jutjar-ho. Et creus mereixedor de les coses més bones de la vida?O més aviat és al revés?...Sents que estimes aquella cara? La respectes? Què li diries? 
Respira sense intentar canviar res. ¿Et sents capaç d'estar amb una relació de parella sana i rebossant d'amor? Te'n sents mereixedor? I amb els diners i la feina...? Creus que et mereixes un sou alt i una feina en la que et puguis realitzar com a persona?
Respira simplement deixant que entri tot el que estàs aprenent ara mateix sobre tu i transita el pont per tal de veure que la teva vida  és un reflexe de la imatge que tens de tu mateix.

domingo, 30 de junio de 2013

El bon nen; La bona nena...


Segurament aquesta ha estat una  de les lloses més pesants per a moltes persones de la nostra cultura. Una de les presons més severes (doncs les presons més severes son les que estan fetes amb barrots d'or) que han empresonat a més éssers lliures i autèntics: la cara de bon nen; La cara de bona nena.

Quantes sortides i expressions espontànies s'han   reprimit per no encaixar en la imatge d'aquest personatge mendicant d'amor. Quantes emocions d'un mateix s'han anul.lat per  no estar en sintonia amb aquests ulls blaus...

Les persones que n'han pogut sortir son les persones que han arribat a quasi ofegar-se amb la pudor de resclusit  i el poc aire de la cel.la del bon nen. I que, després d'haver tastat l'infern de la falta de llibertat que és  sempre complaure als altres, s'han adonat que aquesta mirada angelical els va començar fa molts i molts anys, en algun moment que algú els va fer creure que aquesta careta tendra era l'únic camí per  a ser estimat. 
Amb el temps, els més afortunats, han pogut alliberar-se d'aquesta màscara i han estat capaços de treure al record expressions genuines d'ells mateixos: el dir "no", el pirata que  hi ha en cadascú i l'animal salvatge.

domingo, 23 de junio de 2013

Diuen que aquesta nit (solstici d'estiu i lluna plena) és un bon moment per agafar dos papers; Escriure en un tot allò que ja no  volem a la nostra vida i en l'altra, tot allò que es volem i que no tenim. Després de fer-ho, deixar-los cremar a la gran foguera de St.Joan. És un espai-temps simbòlic destinat  a fer una cosa que, per altra banda, és important de fer freqüentment en la vida de cadascú.
 Què estic fent que ja no vull fer? Quina relació  mantinc tot i sentir que ja no em convé? Quins hàbits de la meva vida sento que ja no em fan bé? I per altra banda...¿Què vull de nou a la meva vida? Amb què tinc ganes de destinar la meva força i energia? Quina hàbits nous sento que em faran bé?

Aquest és un petit exemple de petits rituals que ens ajuden a anar-nos recol.locant i ajustant la vida a allò que volem. I evitar així ser un simple tronc de fusta que es deixa mouire inconscient i impotent per la gran corrent de la vida...O simplement, tancar portes per poder-ne obrir d'altres...


sábado, 23 de marzo de 2013

La gran veritat


I seguim frustrant-nos i donant-nos cops de cap a la paret per tal de demostrar a l'altra que el que hi ha a la vida son dones amb llargues cames i sabates de taló. Sense preguntar-nos, moltes vegades, que potser l'altra hi veu llargues cames d'homes que van ben vestits. I així continuem, cansats i indignats preguntant-nos com carai pot ser que el món no vegi aquesta nostra gran i clara veritat.

"Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu?" Lc 6,41 

domingo, 17 de marzo de 2013

La ombra






Des de petits anem donant respostes que reben un càstig o un reforç. En relació a això anem configurant un caràcter que ens ajudi a sobreviure i a ser estimats pel papa i la mama. I com a fills de la societat en la que ens trobem, gran part de les respostes que hem amagat, tenen a veure amb l'instint, el cos i la creativitat. 

A mesura que ens fem grans ens adonem però, que el ventall de respostes amb les que ens hem quedat a la hora de respondre a la vida, ens deixen limitats. Necessitem alliberar altres expressions de nosaltres mateixos que ens ajudin a donar més sentit i a viure més plenament. És en aquest moment que decidim aprofundir en la ombra de nosaltres mateixos (tots aquells aspectes que hem amagat) perquè en algun moment hem jutjat com a "dolents". 

 Potser, allò que ens pot donar la valentia necessària per fer-ho és adonar-nos que no hi ha res a témer; No hi ha res dolent en sí dins nosaltres mateixos. Allò que ens és dolent i nociu és allò a que no hem donat espai i no volem veure, simplement. Perquè es converteix en una bomba de rellotgeria o un volcà...

Obrim les finestres doncs, per tal de que surti tot el que hagi de sortir. I Veurem que a mesura que ho anem alliberant, ens anem alliberant nosaltres mateixos també. A vegades ens fa por deixar anar aspectes com l'agressivitat o la sexualitat doncs creiem que no els podrem controlar. I no ens adonem que l'únic que no es pot controlar és allò contingut (talment com un volcà o una bomba de rellotgeria) i que a mesura que els hi donem espai, van fluint naturalment.



 I així no haurem de viure com a persones separades entre tot el que ensenyem i tot el que amaguem (doctor Jekyll i mister Hyde)....I al fer això, segurament, la profunda culpa que sentim desapareixerà. I tu? Com et portes amb agressivitat i la sexualitat? Els hi dónes l'espai que es mereixen?

viernes, 1 de marzo de 2013

ALLÒ QUE SÓM...O ALLÒ QUE "HAURÍEM" DE SER


¿A vegades fas alguna cosa que creus que va en contra de la teva naturalesa i aquell qui ets? Perquè la fas? ¿Hi ha alguna frase interior que portes des de fa anys i et diu que això ha de ser aixi?



domingo, 10 de febrero de 2013

LA CREU DE L'EXISTÈNCIA


En qüestió de dos mesos, he deixat, poc a poc, de mirar la tv. No ha estat una decisió premeditada sinó que durant les últimes setmanes, cada vegada que hauria pogut mirar-la, he tingut algun vídeo que m’ha interessat més via internet.
I aquest fet que en si mateix és ben normal, he pensat que representava un símbol del que, per a mi, és la actitud de neteja constant en la vida d’un.
Fa uns quants anys m’enfadava quan algú em deia que no mirava les notícies de la tv perquè tot eren desgracies. Jo li contestava que això era la realitat i que el que feia era tancar els ulls a la realitat....Avui puc entendre la seva actitud. Allò que veia a la tv tot dinant no era una representació de la realitat i ell estava en tot el seu dret de decidir què volia que formés part de la seva realitat i la seva vida. ¿On eren totes les notícies bones que estaven passant en aquells moments? ¿Qui les explicava?
 Estem en un moment on la gent, poc a poc, es va adonant que no té sentit adaptar-se al que hi ha...doncs el que hi ha ho decideix un mateix... Venim de generacions que ens han ensenyat que hem vingut a aguantar una creu. A “guanyar-nos la vida”.  Tanmateix, moltes vegades no som conscients de que qualsevol dia és un bon moment per deixar aquesta creu, aturar-nos i decidir cap on volem anar i amb qui.  Que, tal vegada, la vida ja la tenim guanyada des del moment en el que naixem. Ara no tinc dubtes de que no he vingut a agafar cap creu sinó a ser feliç.
En aquest sentit crec que és molt sanador prendre la mateixa actitud amb els altres aspectes de la vida d’un. Ens agrada tot allò que fem? Ens fa sumar? I la gent que ens envolta...? Ens aporten coses bones? ¿Però què passa si decidim dir no a tot allò que ja no volem, que no ens ajuda a créixer i estar més bé? Ens sentim culpables? Estem en una societat que el pensar en un mateix s’ha equiparat al egoisme...Però res està escrit en pedra.
Dir “no” és fer espai a moltes altres coses. Dir “no” és dir un “si” al dret a ser feliços i a crear-nos la vida que volem. Però espero explicar-me bé: això no té a veure en no tocar de peus a terra i en viure aïllat; Això té a veure en reconèixer que la realitat no és res en si i que som nosaltres qui la podem estar creant en cada moment. Això no farà que deixi de patir però si em farà més lliure. Dir no a tot allò que ja no volem ens fa acostar de forma molt més autèntica a tot allò que diem “si”.
Si deixem la creu tindrem energia i les mans buides per a altres coses. 


sábado, 26 de enero de 2013

El temps de les àligues


És curiós. Observant el valor que dóna una societat a les coses, podem entendre la seva visió de la vida. I sembla que la crisi actual, entre d'altres coses, s'encarrega de fer baixar per la línia de la brossa molts dels valors de la nostra societat que sembla que ja no serveixen, que semblaven regnar  a la superfície però que una sacsejada ha convertit en pols. Parlo d'àligues i voltors o de com els primers, van deixant lloc als segons.


Per a moltes cultures d’arreu del món, l’àliga ha representat valors com l’excel·lència, la valentia i la saviesa. Ha estat presa com a símbol per més d'un païs i molts exèrcits al llarg de la història. El seu vol alt ha inspirat mil.lers  de poemes i cançons...Realment és impressionant veure a volar de prop a una àliga...La majestuositat de les seves ales que quasi no es mouen.
 Animal de vista privilegiada, és capaç de veure a la seva presa a centenars de metres de distància i capturar-la decididament. Vola en soledat i no necessita seguir a ningú més per decidir cap on anar.
 El voltor, per altra banda, ha estat associat amb característiques més aviat negatives. Aquest animal que, no obstant, posseeix un vol semblant al de l’àliga, s’alimenta només d’animals morts. Aprofita el que s’ha estingit naturalment o la carronya que han deixat altres animals. El voltor ha estat lligat a actituds com la covardia i la manca de valor i personalitat: s’alimenta de les sobres d’altres. És un animal que vola en companyia, talment com si s'unis a una ment de grup per saber el pas següent a seguir.
 L’àliga s’alimenta de vida i el voltor de mort: aquesta és, per a mi, la  diferència fonamental d’aquests dos animals i allà on radica la idealització d’una i el menypreu de l’altre.

 De la mateixa manera podríem definir a les persones (i com aquestes afronten  la seva vida) com a àligues o voltors.
Les àligues són les persones que s’alimenten de situacions vives. Que busquen allò que per a elles és significatiu i els ompla i s’activen per a aconseguir-ho. Són les persones que lluiten per estar en llocs que tinguin algun sentit per a elles i que fan que se sentin vives. Són aquelles persones que no renuncien a la intensitat de viure i als moments de soledat que implica fer el que un vol independentment del que pensin els altres, tot i la por (ja que senten que la mitjor de les pors és estar morts en vida).
Els voltors són les persones que necessiten situacions mortes per estar segures, situacions que els hi omplin certs buits existencials i els hi aturin el cabaç de les preguntes. Persones que s'adapten a unes normes i costums col.lectius per així sentir-se compresos. Les persones que aturen el seu reg sanguini més espontani i autèntic per la por de no ser capaces de sostenir tanta bellesa...I així es va creant una societat: un home que s'adapta al seu entorn i renúncia al propi  vol .


Sembla que són dies on aquesta mateixa societat reflexa el buit i la carcassa sobre la que ha estat construida.  Sembla que, cada vegada hi ha més voltors que estan prenent distància de la gran manada i comencen a sentir altra vegada el propi reg sanguini...I se senten cada vegada més forts per sostenir certes grans preguntes: sóc feliç amb aquesta feina?....Com és que estigui amb aquesta parella??...Estic fent alguna cosa creativa a la meva vida?...Em sento viu?...Visc per a mi o per els altres?...