L'origen del mal

L'origen d'un dels mals més importants de la nostra infelicitat és explicat a l'Antic Testament, en el mite d'Adam i Eva; Déu, després de crear el món i fer un home i una dona, els deixa en aquest paradís amb una única condició: que no mengin dels fruits de l'arbre del coneixament del bé i del mal. Tanmateix no en fan cas; Acaben menjant la poma prohibida i són expulsats del paradís. Aquesta és una de les herències que ens donen els nostres primers avantpassats.

Crec que és un mite aquest que explica molt bé un procés intern que portem a terme en un moment de la nostra vida i que,en conseqüència, ens impedeix viure en aquest paradís.

 Des de petits aprenem a reprimir certes parts de nosaltres mateixos quan veiem que, al mostrar-les, no son ben rebudes pel papa, la mama o persones de referència del nostre entorn. Som tan vulnerables de nens que aprenem a jutjar com a dolent allò que no agrada als altres i a jutjar com a bo allò que ens fa sentir-nos acceptats i estimats. És així com, sense que ens en donem compte, es va creant el nostre caràcter i la imatge que tenim de nosaltres mateixos (auto concepte) i la nostra visió sobre la vida i sobre allò que és “bo” i “dolent”. I de la mateixa manera, anem reprimint totes aquells aspectes de nosaltres mateixos que jutgem com a dolents (la ombra). És en aquest moment que mengem de la poma prohibida que ens expulsa del paradís.

 Hi ha un moment a la vida, però, que sentim que aquest judici ens limita. Sentim que  tenim  les mateixes (poques) eines per respondre als fets més diversos de la vida i que això ens fa perdre tota una part de la realitat i la vida. I si estem de sort i de valentia, arribarà un moment també que prendrem consciència en el fet que això és quelcom que  podem canviar.

 I si passa això, talment com una llanterna, podrem posar llum a altres aspectes de nosaltres mateixos que en un moment donat hem amagat; Ens adonarem que allò que creiem sobre nosaltres mateixos pot fer caure barreres i etiquetes i créixer exponencialment fins a  fer-nos més lliures i creatius. No hi ha res que sigui "bo" o "dolent" en si mateix. Si no ho jutgem podrem donar-li l'espai en nosaltres mateixos i utilitzar-ho quan ho necessitem. És així com podrem obrir les comportes a sentiments prohibits com la ira, la tristesa, la vulnerabilitat, la sexualitat...No hi ha cap emoció dolenta si se li dóna l’espai que demana. Els tsunamis i explosions internes tenen a veure amb emocions que hem estat negant durant anys.

I al fer això serem molt més capaços d’escoltar i acompanyar als altres sense judicis doncs allò que jutgem en nosaltres és el mateix que jutgem en els altres i en la vida.

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?” Lc 6,41-42