Quin personatge m'he creat?

Comencem amb un conte:

 Expliquen que un dia, en un indret llunyà, hi va haver un hort abundant i perfecte: Hi havia totes les hortalisses conegudes amb la seva millor versió i perfecció. I el pagès que el treballava n’estava orgullós.

Un dia (no em demaneu com) va sortir una ceba d’un color mai vist. En realitat era una ceba transparent que irradiava el color que projectava una gran pedra preciosa que hi havia en el seu cor. El pagès però això últim no es va aturar a mirar-ho nerviós com estava per aquella ceba que desentonava enmig de la perfecció del seu hort. I va decidir desfer.se’n. Primer de tot va tirar verí per les males herbes a veure si es moria.

La ceba, va estar a punt de morir i, adonant-se del perill que corria va decidir canviar i convertir-se en una ceba convencional i que no desentonés en aquell hort. I va començar a produir capes per tal de donar una aparença molt més opaca i normal. Aquestes capes, que li van salvar la vida, la van deixar molt més desconnectada del seu cor i l’essència  de la pedra preciosa que hi havia a l'interior.

(Conte d’autor desconegut)

El jo social: la capa externa de la ceba

. Imaginem-nos talment com una ceba. Cadascuna de les seves capes representen les diferents cuirasses i bloquejos que de petits ens hem anat posant per tal d’amagar aquell que realment som ( d’alguna manera hem sentit que això ens permetia sobreviure dins el nostre ambient particular tal i com ho va fer la ceba del conte) amb les seves diferents capes. El procés d’autoconeixement el podríem definir com un anar traient aquestes capes. . I la més externa fa referència a la capa social; Com m’he mostrat jo de cara enfora per tal de ser estimat; En quin personatge m’he convertit?

Posar consciència en la continua frustració i l’immens dolor  que representa per a mi “haver de ser” de certa manera per a ser estimat, ajudarà a estovar la capa perquè en algun moment pugui caure ;  I així, l’actitud neuròtica s’il·lumina per la consciència i la obertura del dolor que aquesta aporta.

I aquí es comença a marcar la gran ruta a seguir durant la vida; Del meu personatge a la meva essència. I talment com una balança, la pèrdua de pes d’una implica la major importància de l’altra. A mesura que aprofundeixo en la meva essència, el meu personatge va perdent la màscara (és a dir, la necessitat d’ aparentar quelcom).I en aquest camí, es deixa entreveure una pregunta. “Qui sóc jo”? . Una pregunta que només es pot respondre començant a  contestant-ne una altra: “Qui no sóc jo”?.