Comencem amb un conte:
Expliquen que un dia, en un indret llunyà, hi va haver un
hort abundant i perfecte: Hi havia totes les hortalisses conegudes amb la seva
millor versió i perfecció. I el pagès que el treballava n’estava orgullós.
Un dia (no em
demaneu com) va sortir una ceba d’un color mai vist. En realitat era una ceba
transparent que irradiava el color que projectava una gran pedra preciosa que
hi havia en el seu cor. El pagès però això últim no es va aturar a mirar-ho
nerviós com estava per aquella ceba que desentonava enmig de la perfecció del
seu hort. I va decidir desfer.se’n. Primer de tot va tirar verí per les males
herbes a veure si es moria.
La ceba, va
estar a punt de morir i, adonant-se del perill que corria va decidir canviar i
convertir-se en una ceba convencional i que no desentonés en aquell hort. I va
començar a produir capes per tal de donar una aparença molt més opaca i normal.
Aquestes capes, que li van salvar la vida, la van deixar molt més desconnectada
del seu cor i l’essència de la pedra
preciosa que hi havia a l'interior.
(Conte d’autor
desconegut)
El jo social: la capa externa de la ceba
. Imaginem-nos talment com una ceba. Cadascuna de les seves capes
representen les diferents cuirasses i bloquejos que de petits ens hem anat
posant per tal d’amagar aquell que realment som ( d’alguna manera hem sentit
que això ens permetia sobreviure dins el nostre ambient particular tal i com ho
va fer la ceba del conte) amb les seves diferents capes. El procés d’autoconeixement el podríem definir com un anar traient aquestes capes. . I la més
externa fa referència a la capa social; Com m’he mostrat jo de cara enfora per
tal de ser estimat; En quin personatge m’he convertit?
Posar consciència en la continua frustració i l’immens dolor que representa per a mi “haver de ser” de
certa manera per a ser estimat, ajudarà a estovar la capa perquè en algun
moment pugui caure ; I així, l’actitud
neuròtica s’il·lumina per la consciència i la obertura del dolor que aquesta
aporta.
I aquí es comença a marcar la gran ruta a seguir durant la vida; Del meu
personatge a la meva essència. I talment com una balança, la pèrdua de pes
d’una implica la major importància de l’altra. A mesura que aprofundeixo en la
meva essència, el meu personatge va perdent la màscara (és a dir, la necessitat
d’ aparentar quelcom).I en aquest camí, es deixa entreveure una pregunta. “Qui
sóc jo”? . Una pregunta que només es pot respondre començant a contestant-ne una altra: “Qui no sóc jo”?.
