Negra ombra

I ens anirà trucant a la porta insistentment tot allò que hem decidit desterrar de la vida.  Encara inexperts del camí nosaltres, vam pensar en algun moment que tot allò que ens feia sentir malament o que ens superava, ho podíem desintegrar amb  l'oblit.

 I és una mare tan gran la vida, tan acollidora i tan severa, que ens anirà mostrant a cops de carícia o a cops de martell que tot allò que desterrem d'ella, ens ho desterrem de nosaltres mateixos.  Perquè, com va dir aquell, ¿Com poder desconnectar-nos d'allò que ens fa mal sense desconnectar-nos també de tot allò  que ens fa sentir vius? La primera decisió comporta la segona.

I allò que hem decidit no veure, apareixerà insistentment fins que li prestem atenció en la forma allargada d'una ombra negra. Fins que ens hi girem de cara i li donem la oportunitat d'expressar-se lliurement i sense que ens hagi de perseguir per fer-ho.  El camí de fer-se gran no crec que sigui un camí d'excloure allò que ens fa mal sinó un camí d'integrar allò que ens fa mal i allò que ens dóna plaer perquè la vida sigui una dansa continua que va d'un lloc a l'altra constantment, sense fer-nos caure en cap pou profund. Una dansa que ens treballi la musculatura de la fugacitat i la lleugeresa. 

Em planto i floreixo

Quan més he canviat és quan més m'he deixat ser allò que ja sóc. M'agradi o no m'agradi com jo sóc. Ho jutgi com a bo o com a dolent. Sóc tot el que sóc i ho sóc molt, fins que me'n afarti. I en aquest moment, fora del dur judici,ha florit l’amor cap a mi mateix.

Separar el gra de la palla

¿Quantes vegades m'he quedat sol capficat amb els meus pensaments i he entrat en una dinàmica sense fi de idees pesades i laberints mentals que m'han deixat cansat i bloquejat? És una sensació d'estar pres i no poder sortir del meu cap. I el pitjor és que no hi trobo la solució.

Precisament és aquest últim símptoma (no trobar la solució) que ens indica que als nostres pensaments hi ha amb molta palla mental (pensaments ficticis que tenen a veure amb la nostra idea sobre qui hauríem de ser) i que segurament el que ens cal és destriar-la del gra (allò que som o ens passa).

Defineixo el gra com totes aquelles sensacions i emocions que sento i que tenen a veure amb allò que em passa a la meva vida i els pensaments que se'n deriven; Defineixo la palla com a tota aquella porqueria que s'origina per jutjar-me allò que sento o aquell qui sóc.

D'una banda doncs aquell qui som, tot allò que ens passa i sentim; De l'altra banda tot allò que imaginem que hauríem de ser, ens hauria de passar o hauríem  de sentir.

D'una banda, el meu cansament i la necessitat de descansar; De l'altra, el meu jutjar-me gandul si ho faig i la meva autoexigència per estar a tot arreu.

D'una banda, la meva tristesa i la necessitat de expressar-me vulnerable davant algú. De l'altra, la meva creença que fer-ho és dolent i que em farà més dèbil i la auto obligació a amagar les debilitats.

D'una banda, les meves ganes per seguir allò que necessito (plaer, satisfaciió i gaudi). De l'altra, el meu judici de que tot el que té a veure amb el plaer és poc important i que a la vida s'ha d'arribar a ser algú.

D'una banda la meva inseguretat. De l'altra la meva necessitat d'amagar-la per sentir que és dolenta i no em portarà enlloc.

Em sé explicar? Quantes decisions importants de la nostra vida tenim aturades en aquestes teranyines? La solució aquí és impossible. L'exigència de trobar una solució que casi les dues demandes no ens portarà enlloc.

Més aviat la solució, com tantes coses a la vida, vindrà deixant de lluitar, deixant que es desfaci la teranyina. I aquí apareix una paraula clau: Acceptació; ¿Podem ser capaços d'acceptar aquell qui som i allò que ens passa? Per fer-ho és evident que haurem de descobrir quin personatge ens hem creat: què hem jutjat com a bo o com a dolent en les nostres vides.

I poc a poc, anar perdent la por a deixar un espai a tot allò que hi ha en nosaltres, sigui por, ràbia, ganes de no fer res, inseguretat... No hi ha cap emoció que sigui dolenta si li donem un espai. I si està en nosaltres és que necessita un espai. I al fer això, anar-nos adonant que la solució era deixar-nos ser i descobrir que no hi ha cap emoció que duri per sempre. I que quan les podem expressar, apareix quelcom de nou i renovat al darrera.

I tu? Què necessites?

Raimon Panikkar feia servir una metàfora que em sembla interessant pel que vull explicar; Els éssers humans, quasi sempre, creiem que som talment com bicicletes, que hem d'estar constantment en marxa per no caure. És com si tinguéssim vertigen a aturar-nos, com si ens fes por sostenir el repòs i la falta momentània de saber cap on anem.

                            

Crec que una de les preguntes per entendre com de feliç és una persona podria ser aquesta: ¿Quin cas fas tu a allò que necessites? Moltes vegades la simple pregunta ja ens incòmode doncs ens fa veure com d'esquenes estem a escoltar allò que necessitem i volem a la vida. Com si algú ens hagués dit que fer això és ser egoista o com si no fos important . I ens ho haguéssim cregut. I part important dels nostres embolics moltes vegades comencen aquí, a partir  d’aquesta omissió.

Per tendir a la salut i el benestar és important aprendre a satisfer  les necessitats que ens van apareixent. I el primer pas per poder satisfer allò que necessitem és estar oberts a escoltar-ho, a rebre una sensació (per exemple, una sensació a la gola si la necessitat té a veure amb la set). Per sentir la sensació, però, abans hem d'estar preparats per rebre-la, hem d'estar en repòs. És molt difícil saber què vull a la vida, què necessito, si no paro, si no em dono la oportunitat de crear un espai per tal que allò que vull o necessito pugui florir. Perquè neixi una rosa (una necessitat) hem d’haver preparat el terreny i arrencat les males herbes. Segurament, moltes vegades, la por a aturar-nos té a veure amb la sensació inconscient interna que, com que he viscut anys i anys d'esquenes a allò que necessito, quan ho faci, suposarà un canvi  radical de vida.

I nosaltres moltes vegades ens trobem perduts o amb la sensació de no saber que vull fer a la vida o on anar. I continuem fent el mateix, sense parar, cansats i sense energia, enredats de males herbes (actituds i llaços antics) que no ens permeten canviar cap a una altra cosa.

Parar pot tenir a veure en donar-se un temps savàtic si això és possible; O potser en regalar-se petits moments a la setmana per un mateix; Fer un viatget (no cal que sigui lluny: a vegades sortir de la rutina del dia a dia ja allibera). Fer un parèntesis d'unes setmanes en una relació de parella que sentim que no funciona.

 Moltes vegades, parar té a veure amb el simple fet de començar a dir "no" a moltes de les coses que estem fent en el dia a dia sense voler-les fer i que ens impossibiliten que arribi aquest espai propi de descans en el qual apareixerà l'autèntica passió. 

En definitiva, anar-nos donant espais per tal de aturar-nos i estar en contacte amb nosaltres i allò que volem; Atrevir-se a ser i no sentir-se culpables en fer-ho; Mantenir el jardí que ens posa en contacte amb com volem viure i ens allibera de la tortura que és tenir la sensació de que morirem havent viscut la vida d'un altre.

El pes d'haver de poder amb tot

És alliberador i sanador el fet d'anar-se adonant de quines son les frases que dirigeixen les nostres vides des de petits; Són frases que ens les vam empassar inconscientment sense ni tan sols mastegar-les. Sense ni tan sols decidir si volíem que dirigissin les nostres vides i els nostres actes.

Posar consciència en aquestes frases que portem a la motxilla personal ens ajuda a poder decidir si les volem continuar carregant o adonar-nos que si volem,  les volem canviar per altres.

Poden ser frases directes i contundents: "desconfia dels altres", "els homes no ploren", "ets tonta", "mai seràs res". Moltes vegades no se'ns han dit així directament però amb la nostra intel·ligència de nen, les hem adaptat per sobreviure a un món que just comencem a construir; Per exemple, si jo mai he vist els meus pares despullats, en deduiré d'això cert rebuig, certa vergonya amb tot allò relacionat amb el cos i el sexe.

Altres vegades, les frases que hem carregat semblen bones i no ens adonem del gran parany que comporten. Posaré un exemple; hi ha molta gent que ha crescut amb la directriu (la frase amagada) de "tu pots amb tot" o "treu-te les castanyes del foc tu sol". I aquestes frases que segurament han ajudat a sobreviure en una època complicada de la vida, ens limitaran més tard, doncs és molt fàcil que ens converteixin amb persones rigides i aïllades, amb por a demanar i delegar; Persones que els costa demanar ajuda i deixar-se caure en braços d'algú altra. I quan necessari és, en algun moment de la nostra vida poder fer això... Aturar la lluita, la cursa sense fi i dir “estic cansat, ja no puc més”.

Sovint, del que es tracta només és de donar un espai.

Les nostres presons quotidianes es construeixen a partir de tot allò que algun dia decidim que no volem veure del món i la vida. Quantes emocions hi ha que, en algun moment, hem decidit fer com si no existissin o com si haguessin de ser evitades. I com de limitats ens deixa aquest petit acte.  Caminem com amputats.

                            

La cultura grega ho va saber gestionar millor això. Va decidir legitimitzar tot un gran ventall d'emocions posant-los en els seus Déus. A l'Olimp hi havia sexe, ràbia, enveja, tristesa, impotència...I allò que tenia espai a la casa dels deus , evidentment també n'havia de tenir a la terra. 

I avui penso en ells i decideixo guardar un espai a casa meva per recordar totes les emocions que sovint no em permeto i/o jutjo com a dolentes. Faig un petit altar i encenc una espelma a la impulsivitat que hi ha en mi; a la meva agressivitat; al meu gran desig sexual (estigui o no vinculat amb un amor profund); una espelma al meu egoisme, a  tota la sensació que tinc a vegades de "no poder", a la necessitat de sentir-me vulnerable. Cremo una altra vela per tota la meva tristesa, i que tingui un espai; a la necessitat de deixar-me ajudar i que tan poc em permeto; a la meva mandra i a la necessitat de respectar-me-la de tant en tant; una espelma pel meu odi i per deixar-lo sortir perquè hi pugui entrar quelcom de nou i fresc; una espelma a la meva inseguretat de nen i a les meves ganes d'estar sol que tan m'he jutjat; una espelma al meu cansament i a les meves ganes, a vegades, de morir; una espelma per totes les meves imperfeccions i perquè em senti tranquil i lliure per mostrar-les . Una última espelma per la meva por a quedar-me sol i a que m'abandonin...Amén.

Taller grupal de teràpia Gestalt a Vic

Xerrada informativa el pròxim dijous dia 8 a les 8 del vespre

El taller:

Pretenc obrir un espai setmanal on puguis parar de la rutina diària i començar a aprendre a ser conscient de moltes de les coses que t’estan passant a la teva vida sense que te’n adonis: el que el teu cos està sentint en cada moment; els pensaments que tens incorporats des de fa anys i que no t’ajuden a ser feliç i totes aquelles parts genuïnes de tu mateix que tens reprimides i que amagues darrera aquell qui “hauries” de ser..

 Serà un espai on et puguis  expressar, i a partir d’aquí, agafar l’impuls per tal d’aconseguir una millor qualitat de vida i et puguis responsabilitzar dels teus desitjos, emocions i decisions. La relació amb les altres persones del grup t’ajudarà en aquest procés d’obertura i autoconeixament.

S’utilitzaran tècniques de la psicologia Gestalt, recursos teatrals, visualitzacions i música.

A qui va dirigit:

A totes aquelles persones que estiguin obertes en el procés de l’autoconeixament i/o siguin conscients de que hi ha alguna cosa a la seva vida amb la que no estan a gust i la vulguin treballar.

Com:

10 sessions de 2 hores setmanals.

Quan:

A Vic; 10 dijous  , del 15 de Maig al 17 de juliol

Preu:

18 € per sessió (180 € el taller complet)

Qui:          

Josep Maria Casassas, terapeuta en psicologia Gestalt i llicenciat den Filosofia.Telf.629527779

On:

Vic. Espai Totsans. Carretera Vic-Manlleu s/n (davant del restaurant la cabra).www.totsans.cat