Si pogués parlar, la tristesa, possiblement alçaria els braços reclamant atenció i es mostraria incompresa. Potser diria que la majoria de la gent no la vol veure i tanca els ulls pensant en una altra cosa, com si per art de màgia pogués desaparèixer. "I no puc desaparèixer" tal vegada diria ella. "Doncs hi sóc com hi és el vent i l'aigua. No em tinguis por, no hi ha res a témer. Obra'm la porta i et netejaré la casa...I quan hagi acabat simplement marxaré i et deixaré amb espai per altres coses.
Veuràs que el carrer està a bessar de gent que porta el meu nom, però no els facis cas, jo no estic en ells; Fixa't que no s'obren a mi sinó que tan sols m'utilitzen per aferrar-se al seu passat o per manipular als altres amb l'aigua de les seves llàgrimes . Si vols reconèixer algu que ha estat amb mi fixa't amb la lleugeresa de la seva mirada."
I potser faria referència al fet que cap sentiment no és dolent en si mateix ja que, si l'hi deixes espai, si no el carregues a la motxilla de la teva vida, desapareix lentament, convertint-se en una altra cosa.
.jpg)