I ens anirà trucant a
la porta insistentment tot allò que hem decidit desterrar de la vida.
Encara inexperts del camí nosaltres, vam pensar en algun moment que tot
allò que ens feia sentir malament o que ens superava, ho podíem desintegrar amb
l'oblit.
I és una mare
tan gran la vida, tan acollidora i tan severa, que ens anirà mostrant a cops de
carícia o a cops de martell que tot allò que desterrem d'ella, ens ho desterrem
de nosaltres mateixos. Perquè, com va dir aquell, ¿Com poder
desconnectar-nos d'allò que ens fa mal sense desconnectar-nos també de tot allò
que ens fa sentir vius? La primera decisió comporta la segona.
I allò que hem
decidit no veure, apareixerà insistentment fins que li prestem atenció en la
forma allargada d'una ombra negra. Fins que ens hi girem de cara i li donem la
oportunitat d'expressar-se lliurement i sense que ens hagi de perseguir per fer-ho. El camí de fer-se gran no crec que sigui un
camí d'excloure allò que ens fa mal sinó un camí d'integrar allò que ens fa mal
i allò que ens dóna plaer perquè la vida sigui una dansa continua que va d'un lloc a
l'altra constantment, sense fer-nos caure en cap pou profund. Una dansa que ens
treballi la musculatura de la fugacitat i la lleugeresa.
