¿Quantes vegades m'he quedat sol
capficat amb els meus pensaments i he entrat en una dinàmica sense fi de idees
pesades i laberints mentals que m'han deixat cansat i bloquejat? És una
sensació d'estar pres i no poder sortir del meu cap. I el pitjor és que no hi
trobo la solució.
Precisament és aquest
últim símptoma (no trobar la solució) que ens indica que als nostres pensaments hi ha amb molta palla
mental (pensaments ficticis que tenen a veure amb la nostra idea sobre qui hauríem de ser) i que segurament el que
ens cal és destriar-la del gra (allò que som o ens passa).
Defineixo el gra com
totes aquelles sensacions i emocions que sento i que tenen a veure amb allò que
em passa a la meva vida i els pensaments que se'n deriven; Defineixo la palla
com a tota aquella porqueria que s'origina per jutjar-me allò que sento o
aquell qui sóc.
D'una banda doncs
aquell qui som, tot allò que ens passa i sentim; De l'altra banda tot allò que
imaginem que hauríem de ser, ens hauria de passar o hauríem de sentir.
D'una banda, el meu
cansament i la necessitat de descansar; De l'altra, el meu jutjar-me gandul si ho faig i
la meva autoexigència per estar a tot arreu.
D'una banda, la meva
tristesa i la necessitat de expressar-me vulnerable davant algú. De l'altra, la
meva creença que fer-ho és dolent i que em farà més dèbil i la auto obligació a amagar les
debilitats.
D'una banda, les
meves ganes per seguir allò que necessito (plaer, satisfaciió i gaudi). De
l'altra, el meu judici de que tot el que té a veure amb el plaer és poc
important i que a la vida s'ha d'arribar a ser algú.
D'una banda la meva
inseguretat. De l'altra la meva necessitat d'amagar-la per sentir que és
dolenta i no em portarà enlloc.
Em sé explicar?
Quantes decisions importants de la nostra vida tenim aturades en aquestes
teranyines? La solució aquí és impossible. L'exigència de trobar una solució
que casi les dues demandes no ens portarà enlloc.
Més aviat la solució,
com tantes coses a la vida, vindrà deixant de lluitar, deixant que es desfaci la teranyina. I aquí
apareix una paraula clau: Acceptació; ¿Podem ser capaços d'acceptar aquell qui
som i allò que ens passa? Per fer-ho és evident que haurem de descobrir quin personatge ens hem creat:
què hem jutjat com a bo o com a dolent en les nostres vides.
I poc a poc, anar
perdent la por a deixar un espai a tot allò que hi ha en nosaltres, sigui por,
ràbia, ganes de no fer res, inseguretat... No hi ha cap emoció que sigui
dolenta si li donem un espai. I si està en nosaltres és que necessita un espai.
I al fer això, anar-nos adonant que la solució era deixar-nos ser i descobrir
que no hi ha cap emoció que duri per sempre. I que quan les podem expressar,
apareix quelcom de nou i renovat al darrera.
