Raimon Panikkar feia
servir una metàfora que em sembla interessant pel que vull explicar; Els éssers
humans, quasi sempre, creiem que som talment com bicicletes, que hem d'estar
constantment en marxa per no caure. És com si tinguéssim vertigen a aturar-nos,
com si ens fes por sostenir el repòs i la falta momentània de saber cap on
anem.
Crec que una de les preguntes per
entendre com de feliç és una persona podria ser aquesta: ¿Quin cas fas tu a
allò que necessites? Moltes vegades la simple pregunta ja ens incòmode doncs
ens fa veure com d'esquenes estem a escoltar allò que necessitem i volem a la vida. Com
si algú ens hagués dit que fer això és ser egoista o com si no fos important . I ens ho haguéssim cregut. I part important dels nostres embolics moltes vegades comencen aquí,
a partir d’aquesta omissió.
Per tendir a la salut i el benestar és
important aprendre a satisfer les necessitats que ens van apareixent. I el primer
pas per poder satisfer allò que necessitem és estar oberts a escoltar-ho, a rebre una sensació (per exemple,
una sensació a la gola si la necessitat té a veure amb la set). Per sentir la
sensació, però, abans hem d'estar preparats per rebre-la, hem d'estar en repòs.
És molt difícil saber què vull a la vida, què necessito, si no paro, si no em dono
la oportunitat de crear un espai per tal que allò que vull o necessito pugui
florir. Perquè neixi una rosa (una necessitat) hem d’haver preparat el terreny
i arrencat les males herbes. Segurament, moltes vegades, la por a aturar-nos té a veure amb la sensació inconscient interna que, com que he viscut anys i anys d'esquenes a allò que necessito, quan ho faci, suposarà un canvi radical de vida.
I nosaltres moltes vegades ens trobem
perduts o amb la sensació de no saber que vull fer a la vida o on anar. I continuem fent el mateix, sense parar, cansats i sense energia, enredats de males herbes (actituds i llaços antics) que no ens permeten canviar cap a una altra cosa.
Parar pot tenir a veure en donar-se un temps savàtic si això és possible; O potser en regalar-se petits moments a la setmana per un mateix; Fer un viatget (no cal que sigui lluny: a vegades sortir de la rutina del dia a dia ja allibera). Fer un parèntesis d'unes setmanes en una relació de parella que sentim que no funciona.
Moltes vegades, parar té a veure amb el simple fet de començar a dir "no" a moltes de les coses que estem fent en el dia a dia sense voler-les fer i que ens impossibiliten que arribi aquest espai propi de descans en el qual apareixerà l'autèntica passió.
En definitiva, anar-nos donant espais per tal de aturar-nos i estar en contacte amb nosaltres i allò que volem; Atrevir-se a ser i no sentir-se culpables en fer-ho; Mantenir el jardí que ens posa en contacte amb com volem viure i ens allibera de la tortura que és tenir la sensació de que morirem havent viscut la vida d'un altre.
