Les nostres presons quotidianes es construeixen a partir de tot allò que algun dia decidim que no volem veure del món i la vida. Quantes emocions hi ha que, en algun moment, hem decidit fer com si no existissin o com si haguessin de ser evitades. I com de limitats ens deixa aquest petit acte. Caminem com amputats.
La cultura grega ho va saber gestionar millor això. Va decidir legitimitzar tot un gran ventall d'emocions posant-los en els seus Déus. A l'Olimp hi havia sexe, ràbia, enveja, tristesa, impotència...I allò que tenia espai a la casa dels deus , evidentment també n'havia de tenir a la terra.
I avui penso en ells i decideixo guardar un espai a casa meva per recordar totes les emocions que sovint no em permeto i/o jutjo com a dolentes. Faig un petit altar i encenc una espelma a la impulsivitat que hi ha en mi; a la meva agressivitat; al meu gran desig sexual (estigui o no vinculat amb un amor profund); una espelma al meu egoisme, a tota la sensació que tinc a vegades de "no poder", a la necessitat de sentir-me vulnerable. Cremo una altra vela per tota la meva tristesa, i que tingui un espai; a la necessitat de deixar-me ajudar i que tan poc em permeto; a la meva mandra i a la necessitat de respectar-me-la de tant en tant; una espelma pel meu odi i per deixar-lo sortir perquè hi pugui entrar quelcom de nou i fresc; una espelma a la meva inseguretat de nen i a les meves ganes d'estar sol que tan m'he jutjat; una espelma al meu cansament i a les meves ganes, a vegades, de morir; una espelma per totes les meves imperfeccions i perquè em senti tranquil i lliure per mostrar-les . Una última espelma per la meva por a quedar-me sol i a que m'abandonin...Amén.
