Hi ha qui va pel món recollint tota la merda. La dels altres es clar. Aquests,
son anomenats eufemísticament per la societat com a "bones persones".
Tanmateix no és bona persona qui no estima als altres com a ell mateix. I
aquestes persones fa temps que s'han oblidat d'elles mateixes. Se'ls coneix de
lluny (generalment) pel seu somriure que diu "estic disponible".
Estan amb parelles que ja no volen estar (com deia aquell: "5 mil milions
de persones al món i tu estàs amb la que ja no t'agrada") per
"pena"; fan feines que ja no volen fer per "no fer cap putada al
cap"; cada dia de la setmana queden amb una persona o altra que els hi
buida tot la merda de la seva vida sense preguntar-los-hi com estan ells....I
ells allà, fidels, omplint-se de llaunes, papers i porqueria que fa pudor.
Fins que un dia, de
tanta pudor com fa l'habitació, obren la finestra i, com per art de màgia, a
través de la visió d'una casa, un arbre o un ocell que passa, s'adonen que ells
també son capaços de meravellar-se i sentir coses. Primerament noten una gran alegria
i després una profunda tristesa de tants anys d'oblit d'ells mateixos. Poc a
poc van despertant i descobrint les sensacions del seu cos: s'adonen que hi ha
coses que els hi agrada i coses que no. Fins que un dia la tristesa (i la ràbia
que ve després) els comença a moure el braç i la llengua per dir el seu primer
NO. Ara no. Ara em toca començar per a mi. I poc a poc comencen a fer les coses
que els vénen de gust i aprenen a dir no a tot allò que senten que no és sa per
a elles. I la seva mirada, acostumada durant anys a començar a través dels
altres, poc a poc, aprèn a fixar-se primer en el que hi ha a dins i després, molt
més centrada, a sortir a fora.
