I tu? Camines gaire sovint amb les sabates de l'altra?

I com per art de màgia...Tot esdevé més comprensiu...

La gran veritat

I seguim frustrant-nos i donant-nos cops de cap a la paret per tal de demostrar a l'altra que el que hi ha a la vida son dones amb llargues cames i sabates de taló. Sense preguntar-nos, moltes vegades, que potser l'altra hi veu llargues cames d'homes que van ben vestits. I així continuem, cansats i indignats preguntant-nos com carai pot ser que el món no vegi aquesta nostra gran i clara veritat.

"Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu?" Lc 6,41 

La ombra

Des de petits anem donant respostes que reben un càstig o un reforç. En relació a això anem configurant un caràcter que ens ajudi a sobreviure i a ser estimats pel papa i la mama. I com a fills de la societat en la que ens trobem, gran part de les respostes que hem amagat, tenen a veure amb l'instint, el cos i la creativitat. 

A mesura que ens fem grans ens adonem però, que el ventall de respostes amb les que ens hem quedat a la hora de respondre a la vida, ens deixen limitats. Necessitem alliberar altres expressions de nosaltres mateixos que ens ajudin a donar més sentit i a viure més plenament. És en aquest moment que decidim aprofundir en la ombra de nosaltres mateixos (tots aquells aspectes que hem amagat) perquè en algun moment hem jutjat com a "dolents". 

 Potser, allò que ens pot donar la valentia necessària per fer-ho és adonar-nos que no hi ha res a témer; No hi ha res dolent en sí dins nosaltres mateixos. Allò que ens és dolent i nociu és allò a que no hem donat espai i no volem veure, simplement. Perquè es converteix en una bomba de rellotgeria o un volcà...

Obrim les finestres doncs, per tal de que surti tot el que hagi de sortir. I Veurem que a mesura que ho anem alliberant, ens anem alliberant nosaltres mateixos també. A vegades ens fa por deixar anar aspectes com l'agressivitat o la sexualitat doncs creiem que no els podrem controlar. I no ens adonem que l'únic que no es pot controlar és allò contingut (talment com un volcà o una bomba de rellotgeria) i que a mesura que els hi donem espai, van fluint naturalment.

 I així no haurem de viure com a persones separades entre tot el que ensenyem i tot el que amaguem (doctor Jekyll i mister Hyde)....I al fer això, segurament, la profunda culpa que sentim desapareixerà. I tu? Com et portes amb agressivitat i la sexualitat? Els hi dónes l'espai que es mereixen?

ALLÒ QUE SÓM...O ALLÒ QUE "HAURÍEM" DE SER

¿A vegades fas alguna cosa que creus que va en contra de la teva naturalesa i aquell qui ets? Perquè la fas? ¿Hi ha alguna frase interior que portes des de fa anys i et diu que això ha de ser aixi?